J. V. Foix (1893-1987). Neix a Sarrià. Comença la carrera de dret, però l’abandona per la seva vocació literària. El 1917, Joaquim Folguera l’incorpora a La Revista i, l’any següent és director de Trossos, que havia fundat J. M. Junoy.
L’any 1927 publica Gertrudis i el 1932 KRTU, dos llibres de prosa poètica que són part integrant d’un extens diari que Foix data el 1918. Quan La Publicitat esdevé catalanista, en dirigeix la secció literària i hi col·labora diàriament amb el pseudònim de “Focius”.
Després d’un llarg període de silenci, l’any 1947 apareix la seva primera obra poètica Sol, i de dol, que havia estat impresa el 1936. Foix combina la tradició humanística catalana amb els corrents literaris més nous, els quals adapta amb una originalitat singular. S’autodefineix com “un investigador en poesia”. La seva actitud la resumeix ell mateix amb el conegut vers “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Foix publica poesia molt tardanament. De fet, la difusió del poeta no comença fins a la dècada de 1950. Gimferrer considera Sol, i de dol -un recull que consta de setanta sonets dividits en cinc seccions- “un dels grans llibres de la poesia catalana moderna”. Combinació de poesia doctrinal, didàctica i de meditació sobre el món, l’autor hi presenta el seu ideal artístic: “L’equilibri, suprem, classicista”.
El 1956 publica Del diari 1918, una continuació de Gertrudis o KRTU, però, alhora, una evolució pel que fa a la concepció filosòfica del món o a les idees del poeta. A partir d’aquí, comença a publicar amb regularitat poemes diversos i proses poètiques. El seu últim llibre és Cròniques d’ultrason, de poemes en prosa, aparegut el 1985. Mor a casa seva el 29 de gener de 1987, l’endemà d’haver fet 94 anys.
Seguir, de nit, la mar, de punta a punta...
© 2024 Fundació JV Foix