«Cal convenir que En Joan Ponç, per flors o per violes, no afalaga gens ni gaire el gust. No empaita el bell assolellat d’una terrassa d’àtic, no s’ajusta a cap prescripció i ni tan solament pretén de millorar l’habitació de cap serventa bètica. Alògic i desenraonat—en aparença?—, diria hom que salta el seny per atènyer el bagueny on els astres s’esgrunen. No és «artista» tot i ésser investigador plàstic laboriós i artesà ensems. Orelladret. No és realista ni—què em dieu!— «modernista». Ni cap eixorivit «avantguardista». Ans ell, tot sol com un cargol al batent del balcó, amb el cap a mitja closca i les antenes fora. O tibat com un bisbe en un planell d’ossos, ferralla retorçada i manuscrits amb tractats de perspectiva.»

«Hi ha vint segles de sofres i vinagres ensacats i embotats entre els retaules d’En Ponç i l’espectador. Per a mirar-los i guaitar què hi passa, i no caure en  esgarriaments i supersticions, cal que us canvieu el calçat, sense triga. La bóta dóna el vi que té, diuen a Sils.»

«Cal mirar el terra abans de saltar del llagut. Els més pràctics hi rellisquen si duen l’espardenya a retaló. Cal mirar el cel abans de plantar el cavallet. Tot ve dels dalts.»

«Fieu-vos del que escric, firmo i rubrico, no pas del que conten d’un, en diaris, revistes i llibres, els de poca orella, mala vista i no gens d’enginy, els quals fabulen, menteixen i escanyen la tenora.»