J. V. Foix
Marta Pessarrodona
Serra d’Or, septiembre 2024
Véase artículo
Aleix Cort i el seu assaig sobre la importància del ball en l’obra de J. V. Foix
Adrià Arboix
Emporion. Revista digital, 7 de julio de 2024
Véase artículo
Oportunidad perdida
Quim Monzó
La Vanguardia, 27 de junio 2024
Véase artículo
El dia que J. V. Foix se’m va adreçar en anglès per boca de Georges Steiner
Ferran Bach
Núvol, 22 de junio 2024
Véasae artículo
J. V. Foix
Narcís Comadira
Ara, 21 de junio 2024
Véase artículo
El nombre de la nueva biblioteca de Sarrià divide al barrio en dos
Carlos Márquez Daniel
El Periódico, 18 de junio 2024
Véase artículo
J. V. Foix va coix
Francesc Canosa
Ara, 17 de junio 2024
Véase artículo
Una biblioteca per a J. V. Foix
Vinyet Panyella
L’Eco de Sitges, 17 de junio 2024
Véase artículo
La biblioteca de Sarrià, un desafiament al sentit comú
Jesús Mestre
El Jardí de Sant Gervasi Sarrià, 16 de junio 2024
Véase artículo
Veïns del barri de Sarrià de Barcelona fan un acte públic per demanar que la biblioteca es digui J. V. Foix
Emma Granyer
Vilaweb, 14 de junio 2024
Véase artículo
La campanya electoral de J. V. Foix
Pep Antoni Roig
El Nacional, 13 de junio 2024
Véase artículoPresència de J. V. Foix
Presència de J. V. Foix
Josep Ma Fulquet
Núvol, 16 mayo 2024
Véase artículo
El poeta Foix de Sarrià i el nom de la biblioteca
Joan Safont
Vilaweb, 10 maig 2024
Véase artículo
Noves aproximacions a J. V. Foix
Jordi Cervera
Reus digital, 10 abril 2024
Véases artículo
J. V. Foix. A la terra dels meus
Margarida Trias
Frontissa, 5 marzo 2024
Véase artículo
El periodisme cultural i els primers poemes de J. V. Foix
Montserrat Serra
Vilaweb, 25 febrero 2024
Véase artículo
Santa Coloma de Gramenet-Sarrià: un viatge d’anada i tornada
Jordi Valls Pozo
Forumgrama, 1 febrero 2024
Véase artículo
Poesía y literatura cortadas finas
Julià Guillamon
La Vanguardia, 14 enero 2024
Véase artículo
J. V. Foix-Joan Gili, Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983
Patrizio Rigobon
Rivista Italiana di Studi Catalani, 13, 2023
Véase artículo
Mestratge
Carme Vidal-Huguet
Segre, 23 noviembre 2023
Véase artícul
Joan Brossa per terra, paret i sala
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia, 9 noviembre 2023
Véase artículo
De les Gertrudis: un nom de dona que connecta grans noms de la literatura catalana
Enric Casasses
Quadern de El País, 7 octubre 2023
Véase artículo
J. V. Foix. Documents propis i texts d’altri
Vicenç Llorca
Serra d’Or, marzo del 2023
Véase artículo
100 anys de la pastisseria més poètica de Barcelona
Pep Antoni Roig
El Nacional, 19 de marzo del 2023
Véase artículo
Un periodista cultural llamado J. V. Foix
Víctor Fernández
La Razón, 9 de enero del 2023
Véase artículo
J. V. Foix: Versos amb nata
Antoni Batista
Ara, 20 de noviembre del 2022
Lo que, según J. V. Foix, no contaba La Vanguardia
Julià Guillamon
La Vanguardia, 6 de febrero del 2022
Véase artículo
Tot allò que deia Foix a La Publicitat (i que mai no va sortir a La Vanguardia)
Joan Safont
Vilaweb, 21 de enero del 2022
Véase artículo
Cur ingure?
Adrià Pujol
Quadern. El País, 14 de enero del 2022
Véaser artículo
Vicenç Altaió: «Miró no il·lustra els poetes, és el poeta»
Joan Burdeus
Núvol, 30 de diciembre del 2021
Véase artículo
Què no diu «La Vanguardia»?
Ignasi Aragay
Ara, 29 de diciembre del 2021
Véase artículo
L’aventura del llenguatge. Miró i els poetes catalans
Cesca Castellví Llavina
Ara diumenge, 4 de julio del 2021
Véase artículo
El Lorca «català». Una reivindicació de la relació del poeta amb Catalunya
Salvador Giné
Ara diumenge, 4 de julio del 2021
Véase artículo
Puigdemont: la carta insòlita d’un president insòlit
Vicent Partal
Vilaweb, 21 de mayo del 2021
Véase artículo
Un nom per a la biblioteca pública de Sarrià
Antoni Martí Monterde
Núvol, 20 de mayo del 2021
Véase artículo
Entre llibres i llibres. Correspondència 1935.1983. J. V. Foix-Joan Gili
Jordi Valls
Revista de Catalunya, núm. 313 enero-febrero-marzo, 2021
Véase artículo
Cartes que expliquen la història de Catalunya
Xavier Dilla
Quadern. El País, 15 de abril del 2021
Véase artículo
La boina i el barret
Anna Carreras Aubet
El Punt Avui, 26 de febrero del 2021
Vegeu article
Els escriptors s’escriuen: tres epistolaris arriben a les llibreries
Cultura
La Vanguardia, 23 de febrero del 2021
Vegeu article
Organitzar el caos
Peces històriques triades per Josep Ma Casasús
Ara, 21 de febrero del 2021
Véase artículo
Quan la carta és un poema
David Castillo
El Punt Avui, 3 de febrero del 2021
Véase artículo
Estimar Catalunya
Peces històriques triades per Josep Ma Casasús
Ara, 17 de enero del 2021
Véase artículo
Foix a Zimbàbue
Carles Torner
Ara, 12 enero del 2021
Véase artículo
J. V. Foix, Joan Gili i… Carles Capdevila
Ignasi Aragay
Ara. Ara llegim, 6 de gener del 2021
Véase artículo
J. V. Foix i el noucentisme
Jordi Llovet
El País. Quadern de Catalunya, 20 de marzo del 2020
Véase artículo
L’exigència de Foix
Xavier Dilla
El País. Quadern, February 7th 2020
See article
L’exigència de Foix
Xavier Dilla
El País. Quadern, 7 de febrero del 2020
Véase artículo
J. V. Foix i els «noms propis»
Jesús Mestre
El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, 18 enero del 2020
Véase artículo
El catalanisme foll
Ignasi Aragay
Ara, 4 de enero del 2020
Véase artículo
Redescobrir el J. V. Foix lector i amant de l’art
Jordi Nopca
Ara, 3 de enero del 2020
Véase artículo
Nadal
Narcís Comadira
Ara, 20 de diciembre del 2019
Véase arículo
Equidistant, fantasma farsant
Francesc Canosa
Ara, 4 de noviembre del 2019
Véase artículo
Faded by the Rain
Editorial
Harper’s magazine, 23 de octubre del 2019
Véase artículo
Foix, glossador
Andreu Navarra
La Llança. El Nacional, 28 de febrero del 2019
Véase artículo
Foix és u
Marc R. Justribó
La Lectora, 26 de febrero del 2019
Véase artículo
Marina Porras
La Llança. El Nacional, 30 de enero del 2019
Véase artículo
J. V. Foix i l’amor (crític) a la pàtria
Ignasi Aragay
Ara, 29 de diciembre del 2018
Véase artículo
A cal fuster hi ha novetat
El Jardí
El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, 19 de diciembre del 2018
Véase artículo
El 1918 de J. V. Foix
Oriol Pi de Cabanyes
La Vanguardia, 10 de octubre de 2018
Véase artículo
J. V. Foix al Sònar
Jordi Puntí
L’Avenç, nº 448, julio del 2018
Véase artículo
Núcleo noucentista
Jordi Amat
Ara, 12 de mayo del 2018
Véase artículo
Catalans de 1918 es reedita en el centenari d’aquest any clau de Foix
Joan Safont
La Llança. El Nacional, 3 de mayo del 2018
Véase artículo
J. V. Foix i el seu any mític, 1918
Jordi Nopca
Ara, 17 de febrero del 2018
Véase artículo
Pobles lliures, dins un Estat lliure…
Peces històriques triades per Josep Ma Casasús
Ara, 15 de febrero del 2018
Véase artículo
Notes de lectura: «Ho sap tothom, i és profeci…»
Oh, si prudent i amb paraula lleugera… Entrevistes a J. V. Foix
Serra d’Orno. 698, febrero del 2018
Véase artículo
La ciutat de l’esperit
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 28 de enero del 2018
Véase artículo
El dia més clar de l’any
Sam Abrams
El Punt Avui, 21 de enero del 2018
Véase artículo
Coses d’aquest Nadal
Narcís Comadira
Ara, 30 de desembre del 2017
Véase artículo
J. V. Foix us desitja bones festes
Jordi Nopca
Ara, 29 de desembre del 2017
Véase artículo
El «bon Nadal» de Foix
Gemma Ventura
Catorze 14, 24 de diciembre del 2017
Véase artículo
«J. V. Foix, geografia literària manresana»
Salvador Redó
Regió 7, 4 de noviembre del 2017
Véase artículo
«J. V. Foix, apassionat dels avions»
Xavier Duran
Ara, 16 de septiembre del 2017
Véase artículo
«Amb l’ai al cor»
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 9 de julio del 2017
Véase artículo
«Literatura i política»
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 3 de febrero del 2017
Véase artículo
Dossier J. V. Foix
Jordi Nopca, Narcís Comadira, Vicenç Altaió, Núria Martínez, …
Ara, 29 de enero del 2017
Véase artículo
«El meu Sr. (J. V.) Foix»
Esther Vera
Ara, 29 de enero del 2017
Véase artículo
«J. V. Foix a ultrança»
Biel Barnils
Núvol, 28 de enero del 2017
Véase artículo
«Dossier J. V. Foix»
Jordi Nopca, Narcís Comadira, Vicenç Altaió, Nçuria Martínez
Ara, 29 de enero del 2017
M’exalta J. V. Foix!
«El meu Sr. (J. V.) Foix»
Esther Vera
Ara, 29 de enero del 2017
El meu Sr. (J. V.) Foix
«El somni de Catalunya de J. V. Foix, amb l’Ara»
Ara
Ara, 22 de enero del 2017
Véase artículo
«J. V. Foix, el contrari d’un separatista separatista»
Ignasi Aragay
Ara, 21 de enero del 2017
Véase artículo
«Estimar Catalunya», de J. V. Foix»
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 3 de enero del 2017
Véase artículo
«El Nadal de Foix»
Jordi Llavina
El Punt Avui, 28 de diciembre del 2016
Véase artículo
«Bells «christmas» en català», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 1 de diciembre del 2016
Véase artículo
«La meva classe magistral, encara»
Òscar Rocabert
Núvol, 21 de noviembre del 2016
Véase artículo
«Bells «christmas» en català, de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 1 de diciembre del 2016
Véase artículo
«Llengua i consciència nacional», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 8 de noviembre del 2016
Véase artículo
«Llengua i consciència nacional», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 8 de noviembre del 2016
Véase artículo
«Foix, l’esglai de la bellesa»
Jordi Llavina
El Punt Avui, 10 de agosto del 2016
Véase artículo
«Catalans nacionals»», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 26 de junio del 2016
Véase artículo
J. V. Foix i Albert Manent. Correspondència (1952-1985)
Vicenç Llorca
Serra d’Or, nº 678, junio del 2016
Véase artículo
«La palmeta de «don Salvador»», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 30 de enero del 2016
Véase artículo
Les vacances de Monsieur Foix
Xavier Dilla
El País, 21 de enero del 2016
Véase artículo
I si et lleu, escriu
Ramon Pla i Arxé
El Temps, nº 1649, 18 de enero del 2016
Véase artículo
«Una doctrina i una política», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 12 de enero del 2016
Véase artículo
Relació filial
Jordi Amat
La Vanguardia, 26 de diciembre del 2015
Véase artículo
Nadal inspira els poetes
Jordi Llavina
El Punt Avui, 25 de diciembre del 2015
Véase artículo
El rebentaire Foix i l’altre
Jordi Llavina
El Punt Avui, 20 de diciembre del 2015
Véase artículo
Foix i Manent
Manuel Cuyàs
El Punt Avui, 5 de diciembre del 2015
Véase artículo
Vallcorba publica J. V. Foix un cop més
Xènia Bussé
el Món, 3 de diciembre del 2015
Véase artículo
J. V. Foix, Manent, i les noies francament arrambadisses
Ignasi Aragay
Ara, 28 de noviembre del 2015
Véase artículo
Diálogos literarios
Víctor Fernández
La Razón, 24 de noviembre del 2015
Véase artículo
Memòria en estat líquid
Lluís A. Baulenas
Ara, 21 de noviembre del 2015
Véase artículo
«La Revolució catalana», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 8 de noviembre del 2015
Véase artículo
Què li passa al gran germà espanyol?
Ignasi Aragay
Ara, 17 de octubre del 2015
Véase artículo
Les irreals omegues
Quim Monzó
La Vanguardia, 13 de octubre del 2015
Véase artículo
Amb mots de ben copsar
Jordi Cervera
El Punt Avui, 29 de julio del 2015
Véase artículo
«El deure dels ciutadans», de J. V. Foix
Peces històriques triades per Josep Ma Cassassús
Ara, 25 de maig del 2015
Véase artículo
No tot era Cadaqués
Maria Palau
Ara, 4 de mayo del 2015
Véase artículo
Jota Uve Foics
Miquel Puig
Ara, 17 de abril del 2015
Véase artículo
J. V. Foix
Jordi Llovet
Ara, 14 de marzo del 2015
Véase artículo
De J. V. Foix a Podem
Francesc Canosa
Ara, 12 de marzo del 2015
Véase artículo
J. V. Foix parla
Ferran Toutain
El País, 29 de enero del 2015
Foix parlaVéase artículo
Entrevistes de ben copsar
Albert Tugues
Ara, 9 de enero del 2015
Véase artículo
Deu preguntes inèdites a J. V. Foix
Jordi Nopca
Ara, 5 de gener del 2015
Véase artículo
Vuit llibres pòstums inèdits
Josep Playà Maset
La Vanguardia, 22 de noviembre del 2014
Véase artículo
La nostra terra (Mallorca)
J. V. Foix (editat per Josep Maria Casasús)
Ara, 18 de noviembre del 2014
Véase artículo
Bomboneria selecta
Griselda Oliver i Alabau
Núvol, 12 de noviembre del 2014
Véase artículo
J. V. Foix. De vacances del poema
Carles Camps Mundó
Núvol, 8 de agosto del 2014
Véase artículo
No em cal pas guardar el secret
Albert Tugues
El Punt Avui, 17 de enero del 2014
Véase artículo
Vint-i-cinc anys sense J. V. Foix
L. L.
El Punt Avui, 30 de enero del 2013
Véase artículo
J. V. Foix
Manuel Cuyàs
El Punt Avui, 23 de septiembre del 2012
Véase artículo
L’entrevista a Foix II
Narcís Comadira
El Procés, diciembre del 2012
Véase artículo
L’entrevista a Foix
Narcís Comadira
El Procés, julio del 2012
Véase artículo
J. V. Foix a ritme «techno»
Valèria Gaillard
El Punt Avui, 18 de julio del 2012
Véase artículo
Barcelona reivindica el poeta J. V. Foix als 25 anys de la seva mort
Cultura
La Vanguardia, 17 de julio del 2012
Véase artículo
El CCCB homenajea a J. V. Foix a los 25 años de su muerte
El Periódico
El Periódico, 18 de julio del 2012
Véase artículo
Foix ja té ruta al Port de la Selva
Josep M. Bernils
Hora Nova, 06.07.2012
Véase artículo
25 anys sense J. V. Foix
J. C. L.
Hora Nova, 30.06.2012
Véase artículo
Entre llaguts i oliverars espessos
Pujadó, Judit
La Vanguàrdia. Girona, 21.06.2012
Véase artículo
D’un roc faig cavall
Brugarolas, Manuel
Sol ixent, juny, 2012
Véase artículo
Ya XXV años sin J. V. Foix
Badosa, Enrique
El Ciervo, junio, 2012
Véase artículo
Sol, i de dol
Rocabert, Òscar
Go Bcn, 01.03.2012
Véase artículo
25 anys sense J. V. Foix
Vallcorba, Jaume
El Punt Avui, 02.02.2012
Véase
artículo
Fidelitat a J. V. Foix
Castillo, David
El Punt Avui, 02.02.2012
Véase
artículo
Foix no està sol
Subirana, Jaume
El Periódico, 01.02.2012
Véase artículo
25 anys després de J. V. Foix
van Campen, Jordi
Cugat.cat, febrero, 2012
Véase artículo
Homenatge al poeta Foix als 25 anys de la seva mort
Redacció
Sarrià. Revista de l’Associació de Veïns de Sarrià, febrero, 2012
Véase artículo
La il·lustració i els mots. Les nadales del poeta J. V. Foix
Puig, Arnau
Bonart, enero, 2012
Véase artículo
El poeta que duia davantal
Barril, Joan
El Periódico, 31.01.2012
Véase artículo
La blocosfera homenatja J. V. Foix
Vilaweb, 31.01.2012
Véase artículo
J. V. Foix: «Sol, sóc etern»
Serra, Montserrat
Vilaweb, 29.01.2012
Véase artículo
Els 20 millors versos de la poesia catalana
Serra, Laura
Ara, 29.01.2012
Véase artículo
El llegat de Foix
Lluís Busquets i Grabulosa
Diari de Girona, 29.01.2012
Els millors versos de J. V. Foix, avui amb l’ARA
J. N.
Ara, 29.01.2012
Véase artículo
El país de J. V. Foix
Aragay, Ignasi
Ara, 29.01.2012
Véase artículo
J. V. Foix, periodista
Nopca, Jordi
Ara, 29.01.2012
Véase artículo
Editar i difondre el llegat de Foix avui
Nopca, Jordi
Ara, 29.01.2012
Véase artículo
Visionari en somnis
Gaillard, Valèria
El Punt Avui, 29.01.2012
Véase
artículo
J. V. Foix, «Sol, i de dol»
Geli, Carles
El País. Cataluña, 29.01.2012
Véase artículo
J. V. Foix, poesía entre pasteles
Amiguet Molina, Teresa Mª
La Vanguardia digital, 29.01.2012
Véase artículo
Foix, el poeta del Port de la Selva
Bernils, Josep M.
Hora Nova, 27.01.2012
Foix, 25
Fonalleras, Josep M.
El Punt Avui, 27.01.2012
Véase artículo
L’ARA ofereix l’antologia imprescindible de J. V. Foix
Nopca, Jordi
Ara, 22.01.2012
Véase
artículo
J. V. Foix als 25 anys de la seva mort
Sobrevila, Carmen
Catalunya Cristiana, 15.01.2012
El J. V. Foix de terra endins
Redó, Salvador
Regió 7, 19.11.2011
Véase artículo
J. V. Foix als 25 anys de la seva mort
Santos Herrera, Imma
El Periódico, 09.11.2011
Véase artículo
Medio siglo de una gran obra de Foix
Badosa, Enrique
ABC, 20 de diciembre del 2010
Molas i l’avantguarda
Castillo, David
Avui, 14 de octubre del 2010
Foix per dins i per fora
Abrams, Sam
Avui, 24 de junio del 2010
Bella recuperació d’un Foix concisament experimental
C.V.
El Triangle, 19 de abril del 2010
Foix
Fernández, Víctor
La Razón, 10 de marzo del 2010
Ver el artículo
La peça llosca
Moliner, Empar
Avui, 16 de febrero del 2010
Ver artículo
Foix autor de telepoemas
Fernández, Víctor
La Razón, 13 de febrero del 2010
Ver artículo
La veu de J.V. Foix
Llorca, Vicenç
Avui (Barcelona), 4 de mayo de 2009. p. 15
Amb l’aparició de Més enllà dels preceptes el lector té l’oportunitat de llegir i sentir alhora en un disc compacte dotze poemes en prosa escrits, recitats i comentats pel poeta de Sarrià. El material fonogràfic, a excepció de la darrera peça que ha estat incorporada pels editors, prové d’un enregistrament que es va fer d’una lectura comentada per l’autor, segurament el 1970 o, en tot cas, poc després.
La iniciativa, duta a terme per la Fundació J.V. Foix, representa el sisè lliurament d’aquestes característiques (dins una sèrie en què es poden sentir, entre altres composicions, vint-i-quatre sonets en el volum aparegut el 2002 En ritmes vells i sons arcaics), i el tercer centrat en la prosa poètica després dels títols El veïns del meu carrer (2001) i A la terra dels meus (2003).
D’aquesta manera, la Fundació col·labora excel·lentment en una doble tasca: contribuir a la construcció d’un patrimoni sonor dels nostres escriptors contemporanis i fer possible assistir, mitjançant el disc, a una mena de sessió virtual per la qual es fa present el poeta. A més, la traducció en el llibre dels textos al castellà cerca d’augmentar la difusió de la seva obra.
Amb un to serè, sense cap mena d’afectació, la recitació de Foix esdevé senzillament el suport per transmetre la força d’una veu més poderosa: la del seu sistema simbòlic, la del seu univers metafòric, la de les seves sàvies consideracions sobre les nocions de literatura i de llengua literària. D’aquesta manera, trobem una interessant part introductòria, prèvia a la recitació, que Foix va elaborar per centrar algunes claus interpretatives del seu món poètic.
En el text inicial tracta, entre altres aspectes, del problema d’enfrontar-se a la construcció d’una escriptura d’avantguarda en un moment en què la cultura catalana no era encara una cultura plenament feta. Així es planteja enllaçar la literatura catalana contemporània amb la medieval: «És a dir salvar aquests tres segles de literatura catalana que no havien passat pel Renaixement, a veure què donava. Sol, i de dol respon a aquest esforç». Igualment, i pel que fa a la llengua literària, Foix confessa plantejar-se «d’escriure en el català que hom escriuria si no hi hagués el castellà», alhora que admet que «el català que parla la gent és molt més acostat al català normal del que els escriptors es creuen».
Tot seguit, hom pot delectar-se amb la veu de Foix llegint la cèlebre Carta a Clara Sobirós, en què trobem una bella disquisició sobre el que és real i el que és irreal acompanyada de la definició del poeta com un «investigador a la ratlla del son», i de la del poema com «un crit de llibertat». Aquesta part de reflexió acaba amb un segon comentari en què Foix manifesta la permanència de la poesia: «Jo crec que la poesia és: hi ha una permanència, hi ha un món, hi ha una realitat poètica que l’han copsada els poetes de tots els temps, sinó que cada època agafa els vestits, les modes i la manera de ser de l’època, com ho fan amb el vestit». I afirma el sentit del seu eclecticisme: «Aleshores, jo crec que, per comptes de ser escoles, jo ho considero només com a parts d’un sistema retòric». Amb aquestes paraules, Foix emmarca el conjunt de la seva obra i la relaciona amb el pensament ja elaborat en els seus magnífics articles sobre poesia, per acabar amb la lectura de dotze poemes en prosa pertanyents a Gertrudis, KRTU i L’estrella d’En Perris.
Pocs com Foix han tingut un sentit tan poderós de l’escriptura i una comprensió del que és l’estil. En aquest sentit, podem parlar d’un veritable creador estètic i de poètica, si més no, en dos punts: d’un cantó, en donar esplendor al poema en prosa i, d’un altre, en revitalitzar la tradició clàssica medieval tot incorporant-hi, des de la línia central del postsimbolisme, les parts més creatives de l’avantguarda i, en concret, del surrealisme. Gràcies a tot això, podem afirmar que la poesia catalana del segle xx ha constituït en ella i per ella mateixa tot un segle d’or.
Una sola bandera
Llorca, Vicenç
Serra d’Or (Barcelona), núm. 581, mayo del 2008, p. 40-46.
J. V. Foix. Poemes de pedra; Més enllà dels preceptes
Marrugat, Jordi
Marrugat, Jordi. Els Marges. Núm. 83. Otoño 2007
Véase artículo
Una cordura delirante
Vila-Matas, Enrique
El País (Barcelona), 6 de octubre de 2007
Sólo hasta 1947 se pudo publicar el primer poemario de J. V. Foix, Sol, i de dol, una síntesis de su mundo estético y filosófico que mezcla tradición y vanguardia.
Ante todo, está el recuerdo de cuando le vi a Josep Vincenç Foix recitar el primer poema de Sol, i de dol y aquel deslumbramiento y emoción absolutas, porque no le entendí bien (tuve más tarde que recurrir al diccionario), pero supe que con aquellos versos ahondaba en mi vieja tierra y al mismo tiempo en la soledad moderna. Acostumbrado al catalán doméstico, no sabía que podía tener aquella lengua una dimensión tan perfectamente cincelada: «Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, / Em veig sovint per fosques solituds, (…) I dic: On so? Per quina terra vella, / -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, / Deleges foll? Vers quina meravella / D’astre ignorat m’adreç passos retuts?…» .
Lúcido testigo de la crisis de identidad personal del sujeto a principios del siglo pasado, J. V. Foix debutó con dos libros de prosa poética (Gertrudis, en 1927, y KRTU, en 1932), donde todo estaba regido precisamente por la propia movilidad del mundo aleatorio y eventual en el que se movía. En él se dio la paradoja de que, siendo el vanguardista más avanzado de Cataluña, fue ya desde el primer momento un clásico. Pero aquellos dos libros iniciales tuvieron una recepción discreta. La Guerra Civil, por su parte, retrasaría aún más el reconocimiento del poeta. Por razones de censura, su primer libro de poesía, Sol, i de dol, extraordinaria síntesis de su mundo estético y filosófico, no se pudo publicar hasta 1947, pero llevaba fecha de 1936. Se componía de setenta vigorosos sonetos en los que había un esfuerzo por incorporar el sentido de la tradición poética que le era más familiar y hacerla compatible con la más extrema vanguardia del momento; una tarea insólita que hallamos resumida en uno de sus versos más citados, casi un lema poético: «M’exalta el nou i m’enamora el vell» (me exalta lo nuevo y me enamora lo viejo). En lo viejo se remontaba Foix sin problemas hasta Ramon Llull, Ausiàs March y, gracias a este último, a los poetas provenzales. De lo nuevo le interesaban especialmente los futuristas y los surrealistas franceses.
Los sonetos de Sol, i de dol pueden clasificarse en cuatro modalidades diferentes: sonetos de reflexión y doctrina moral, sonetos de pensamiento sobre tema amoroso, sonetos lúdicos con juegos verbales, y sonetos de una religiosidad abstracta. En los cuatro registros brilla el surrealismo y la ironía: las cualidades máximas, según Baudelaire, del poeta moderno. Y brilla también, según observara el gran Carles Riba, un excepcional «sentido de esa inexplicable, irreducible entidad que es un verso».
A lo largo de los setenta sonetos hay tensión entre vanguardia y tradición (que nunca fueron para él categorías antagónicas), entre Razón y Locura, que queda reflejada en otro de sus famosos versos: «Si pogués acordar Raó i Follia» (si pudiera concertar Razón y Locura), donde es visible el conflicto permanente de su geografía interior, sus oscilaciones entre sentimiento y razón, entre instante y eternidad, entre surrealismo y geometría. En Foix el humor y la cordura delirante de su veta surrealista no habrían sido nunca posibles sin la solidez medieval de su sentido de las realidades, que podía, por cierto, llegar a ser profundamente inquietante. Sus poemas nos enseñan que el surrealismo, usado con talento, será siempre más realista que cualquier realismo académico.
Sobre les escultures visuals de J.V. Foix
Miralles, Carles
Avui (Barcelona), 14 de abril de 2007
L’editorial Punctum de Lleida ha publicat ‘Poemes de pedra’, de J.V. Foix, amb les fotografies, de Lourdes Jansana, de les pedres i branquillons que la mirada atenta del poeta va convertir en objecte artístic.
Plaïa al poeta descobrir i fer aparent el que la natura amaga
A cura de Joan Ramon Veny-Mesquida Punctum de Lleida ha publicat el llibre Poemes de pedra, de J.V. Foix. Els poemes en qüestió són objectes, bàsicament pedres, recollits amb alguna intenció pel poeta i ara reproduïts fotogràficament en aquest volum, pulcrament editat. La lletra no la posa, en aquest cas, el poeta. Sinó Joaquim Molas, autor d’una Presentació que, certament, presenta, i bé, els objectes i planteja algunes qüestions pertinents sobre el llibre que els conté; Ramon Salvo amb un estudi, Els poemes de pedra, l’escultura visual de J.V. Foix: la via perduda de l’objecte surrealista, que els situa a partir de «la descoberta del Cap de Creus» pel poeta i en el context del concepte surrealista d’objecte; i el curador del volum, que ara ha escrit una Nota sobre l’edició d’aquestes pedres, ell, acreditat editor de poemes de Foix en lletra, de Tocant a mà… (1993) i més recentment (2004) de Diari 1918.
Hi explica Veny-Mesquida que es tracta, en total, de dinou pedres que a hores d’ara es conserven a la Fundació J.V. Foix i d’altres cinc que Foix havia regalat, d’una banda, i de sis tronquets o branques d’arbre treballades pel mar que també són a la dita Fundació, d’altra banda. També és documentada l’existència d’alguna altra pedra. Veny-Mesquida es refereix a tot aquest material anomenant-lo «l’obra de creació no escrita de Foix».
La bona veritat és que el llibre està ben fet i val la pena. Que per les fotografies dels objectes qui les mira se’n pot ben fer la idea i que el que hi diuen els autors de les lletres és ben enraonat i orientador. De manera que potser bastaria aquesta notícia i la recomanació que acabo de donar. Ara, quan m’hi poso tinc el mal costum de fer articles llargs -prou m’ho recrimina, de tant en tant, el pacient director d’aquest suplement- i mentre llegia/mirava aquest llibre he anat prenent tot de notes que potser ara valdria la pena que provés d’endreçar una mica.
D’entrada, l’observació de Molas que els originals són objectes de tres dimensions i en el llibre la fotografia els converteix en formes planes, amb el resultat que tant el punt de vista com l’efecte de llum esdevenen únics, de múltiples que eren quan es tractava d’objectes, no de fotos. El poeta els havia mostrat en exposicions; ara són fotografies en un llibre. Cosa que em fa recordar que no he dit que les fotografies, responsables de la unicitat que diu Molas, són de Lourdes Jansana. Però, és de la fotògrafa la culpa?
No. Foix va convertir els objectes de tres dimensions en peces frontals, planes. De fet, crec que aquest és l’acte més definitiu de creació que va fer, després de triar-los i, algun cop, manipular-los. No fotografiant-los, però, sinó encastant cada objecte, situant-lo fix, sobre una base de fusta i, encara, signant-los amb el seu nom i numerant-los com a poemes de pedra, amb una placa a la fusta de la base, com la que sol haver-hi a la base de les estàtues o a la part de baix del marc dels quadres, normalment amb el nom de l’autor i el títol. També Foix, en alguns casos, distingí algun objecte amb un títol. El que provo de dir és que la placa, a més de significar l’apropiació de l’objecte per un autor -encara més marcada quan li donà un nom, un títol-, també determina o recomana un punt de vista. Perquè senyala des d’on cal mirar, i això és el que ha fet la fotògrafa, mirar des d’on havia indicat el poeta en situar d’una única manera, sobre la base, l’objecte i en marcar amb la placa el punt de vista.
L’operació inicial havia consistit a trobar l’objecte. Molas evoca una vegada que va anar amb Foix a buscar-ne, «entre les dues llums del crepuscle, a una petita cala deserta, plena de pedres de totes les formes…» en termes com els dels que s’ajunten als boletaires i mentre aquests van trobant bolets ells no troben res. Les pedres que trobava Molas, diu Molas, continuaven essent pedres, tot i que Foix l’havia animat o potser incitat a la fe dient-li «si sabeu buscar trobareu les formes que voldreu»; en canvi, les de Foix esdevenien «formes perfectament definides»; Molas mateix veu un punt com de màgia en l’operació i el situa entre les mans i els ulls del poeta: «Les collia. Les examinava amb cura. I les rebutjava. O, al contrari, descobria per a elles una posició i, amb la posició, un sentit». L’objecte era doncs escollit ja amb un punt de vista: el que la placa, després d’haver estat encastat en una base de fusta, definitivament consagrava. Potser és aquesta la raó per la qual, en una entrevista que concedí l’any 1961 quan va fer una exposició amb aquestes pedres trobades i escollides, Foix es referí sempre als objectes, com Salvo remarca, anomenant-los «escultures visuals». La vista del poeta produïa en els objectes la forma en què es transformaven i el poeta, en fixar-la, la determinava, la forma en què s’havia convertit la pedra: imposant sobre ella un punt de vista, la pedra, metamorfosada en la forma que fos, esdevenia estàtua.
Una altra qüestió és la mena d’objectes de què es tracta. Certament, el surrealisme és una manera d’acostar-s’hi, i certament Dalí hi té a veure. Salvo documenta el tema. Però trobo simptomàtic que els objectes que Foix collia i tractava creativament fossin naturals, cosa que més aviat no és una necessària condició de l’objecte surrealista. Els de Duchamp són objectes industrials de moltes menes la metamorfosi dels quals és produïda en funció d’un canvi de context. En els de Foix el canvi és que en ser trobats i resultar fixats a partir d’un punt de vista passen de ser objectes naturals a ser escultures, objectes d’art portadors d’un sentit.
En principi, el concepte d’escultura no lliga del tot amb el surrealista d’objecte. Però jo voldria limitar-me al sentit que la pràctica de Foix (buscar/trobar en dipòsits no ordenats d’objectes naturals; integrar-los des del seu ull, des de la seva mirada, en una dimensió simbòlica, no natural) podia tenir per a ell. I el sentit és que ell sabia trobar, en alguns d’aquests objectes, l’art que hi havia imprès la natura; que els trobava naturalment artístics, com si fossin escultures, perquè hi havia descobert allò que li permetia no veure’ls només com a pedres o branques. I trobar implica ara descobrir: trobar el que no tothom hi sap veure i fer-ho aparent, isolant i enfocant la cosa trobada. Per al comú de la gent, perquè mai no s’hi fixen o perquè no són capaços de veure-hi res, l’art que hi havia en l’objecte natural era ocult, amagat. Dalí ho hauria dit amb un fragment d’Heraclit l’obscur que s’agradava de citar, el tan famós 123 Diels-Kranz, segons el qual «amagar-se plau a la natura». Foix hi hauria dit, em penso, que trobar el que la natura amaga i fer-ho evident és art: convertir l’objecte en estàtua visual.
Ara, la cosa en si, potser Foix la veia en termes més materialistes. Crec que, a més de la situació dels objectes de Foix en el marc general de l’objecte surrealista, i a més del descobriment del Cap de Creus, d’on realment provenen les coses trobades, hi ha pel mig la concepció de les coses, del real, que, derivada per ell de la lectura de Lucreci, va dotar la seva percepció del món d’un rerefons suggerent, fascinant, que, combinat amb la importància que atorgava al somni, explica bé o contribueix decisivament a explicar la singularitat, creativa, artística, de la seva mirada -com també del seu tracte amb les paraules.
L’any 1984 Manuel Carbonell recuperà al número 25 de la revista Reduccions una sèrie de vuit articles sobre poesia publicats per Foix al diari La Publicitat el gener del 1933. Miraré de resumir-ne dràsticament ara el que me n’interessa: hi manté Foix que tant Dalí seguint Heraclit, d’una banda, com els atomistes i Lucreci, d’una altra, coincideixen a creure «en el coneixement del món per les aparences», però que la diferència entre els uns i els altres rau en el fet que Demòcit i Epicur havien trobat una solució materialista per explicar la multiplicitat del real mentre per a Heraclit l’única realitat és l’esdevenir, el flux continu de tot, sotmès a un ritme que la major part dels humans ignoren: una solució metafísica. Ara, no hi ha dubte que tant per als uns com per als altres, creu Foix, «les aparences, o simulacres, són, més que l’altra realitat, l’única realitat».
En la caiguda dels àtoms en el buit infinit existeix, segons havia llegit Foix al Lucreci de Joaquim Balcells a la Fundació Bernat Metge (1923 i 1928, reimprès el 1932), la possibilitat que els àtoms, que s’hi mouen precipintant-s’hi, es desvïin de la línia recta de caiguda i s’ajuntin els uns amb els altres; aquesta possibilitat en la caiguda, que és el clinamen, és igualment responsable del lliure albir i de la formació dels objectes. La realitat, com diu Foix, és formada per «les aparences, o simulacres» de les coses que conté; això són els simulacra rerum de Lucreci, que són «de tota mena» i alguns dels quals «es formen espontàniament dins el mateix aire; els altres es deprenen de diversos objectes, i d’altres es componen de les figures reunides dels precedents» (IV 736-738, traducció de Balcells). Són imatges, o formes que percebem de les coses, les mateixes, diu Lucreci, quan estem desperts que quan somniem (758-759).
Naturalment, Foix llegia en Lucreci el poeta i es deixava endur per la suggestió d’aquesta mena de pel·lícula entre nosaltres i les coses que ens en determina la percepció tant en el somni com en la vigília. En poesia, el text construït també se situa entre les coses i el poeta, és d’alguna manera els simulacres de les coses, les imatges que les representen, l’única realitat. L’al·legat surrealisme de Foix és més aviat la consciència que les paraules es refereixen necessàriament als simulacres. Quant als objectes, l’encerta Salvo en situar els de Foix com «una alternativa global, la seva, al tipus d’objecte que està potenciant el surrealisme», perquè «els seus objectes, no calia crear-los». Val a dir, existien en la natura. Havien estat creats pel temps, per l’atzar, en aquest neguit dels àtoms movent-se, canviant, reunint-se, separant-se.
El fragment d’Heraclit servia a Dalí per explicar que un pescador opinava que, entre el mar i un quadre del pintor «que representava la mar» (qui ho explica és Dalí mateix, al Sant Sebastià que publicà el 1927 a L’Amic de les Arts), era millor el quadre, «perquè en ell les ones es poden comptar». Foix hauria pogut respondre que en el mar hi ha les ones. Però no sé que respongués res. El que em sembla és que els seus objectes, que no són surrealistes, representen una realitat que la natura certament amaga però que el poeta revela sense tocar-la, no amb l’esperança, figurativa o no, de refer la cosa sinó només mostrant-la tal com he provat d’explicar. S’assembla molt, en aquest sentit, la seva percepció d’aquests objectes a la que té de les paraules, tot i que els mots el poeta no els mostri només sinó que hagi d’ajuntar-los, en una mena de treball, de moviment, que també podria entendre’s en relació amb el dels àtoms, i que també, com el clinamen lucrecià, és determinant moralment i materialment.
Aquest és el capdavall el repte d’aquests objectes etiquetats pel poeta. Mirar de trobar-hi la relació que tenen, com a actes de creació que són, amb els seus poemes, amb la manera com els construïa; i mirar d’anar acostant-nos al difícil reconeixement, en l’obra d’un poeta oníric, constantment sorprenent amb les imatges, del materialisme foixià.
Un Foix poc conegut
Dilla, Xavier
Suplemento ‘Quadern’, Nº 1154, El País (Barcelona), 23 de febrero de 2006, p. 48.
Els «Telegrames» de J. V. Foix
Salvo Torres, Ramon
Telegrames de J.V. Foix, ed. Ramon Salvo Torres, Ed. 62, noviembre de 2005
Un Foix revisitat
Palol, Miquel de
Suplemento ‘Cultura’, Avui (Barcelona), 3 de marzo de 2005, p. 10.
Ténues huellas del Canzoniere en catalán
Arqués, Rossend
Cuadernos de Filología Italiana. Nº extr. 2005, p. 141-153
L’article examina les principals línies de la recepció del Canzoniere de Petrarca en la literatura catalana. Partint de la constatació de la inexistència encara d’una traducció completa d’aquesta obra, es presenten algunes de les millors traduccions parcials fetes al segle xx i s’analitza el petrarquisme català a través sobretot de les obres de Pere Serafí (1505/1510-1567) i de J.V. Foix (1893-1997).
Ténues huellas del Canzoniere en catalán
El desplegament poeticoideològic de J. V. Foix: de Trossos al Diari 1918. La construcció d’una tradició
Salvo Torres, Ramon
en Joaquim Molas: memòria, escriptura, història. Barcelona: Universitat de Barcelona, col. Homenatges, vol. ii, 2003.
Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història
Setanta-cinc anys de Gertrudis
Miralles, Carles
Avui (Barcelona), 5 de diciembre del 2002
Véase artículo
Foix, Sagarra i Esclasans, tres patufistes verbívors
Hidalgo de la Torre, Rafael
Suplemento ‘Cultura’, Avui (Barcelona), 22 de noviembre 2002, p. 6.
Actualitat de J.V. Foix
Guerrero, Manuel
Avui (Barcelona), 12 de septiembre de 2002
El sistema literari és una construcció complexa que viu tant de l’actualitat com del pòsit de la tradició. La tradició literària comprèn, alhora, el conjunt de les múltiples tradicions que abasten obres, autors, de les innombrables literatures orals i escrites que existeixen o han existit al món, i tot el conjunt d’obres de referència, enciclopèdies, diccionaris, històries, antologies, estudis que han fixat i que, en tot moment, cartografien el mapa en moviment constant de la literatura mundial. En aquest sentit, la literatura catalana ocupa un reduït espai en la literatura universal. En l’era de la informació cal dir que és en funció de la mateixa actitud envers la pròpia tradició i respecte a l’actualitat que s’escriurà el futur de la literatura catalana. Només l’ambició individual i col·lectiva, intel·lectual i literària, però també editorial i política, pot fer possible l’ampliació del camp de batalla de la literatura catalana en el camp immens de la literatura universal.
La batalla de la literatura catalana, i cal parlar de batalla quan les regles del mercat són les del capitalisme triomfant, cada vegada més salvatge en el món editorial, és una batalla de quantitat, però, sobretot, per damunt de tot, de qualitat literària. Fins i tot en el cas que el català redueixi el nombre d’obres editades i de lectors, la literatura catalana subsistirà exclusivament en l’àmbit internacional per la seva qualitat i pel seu prestigi, no pas per la quantitat de llibres que s’editin en català…
¿Com augmentar el prestigi dels nostres autors? Sens dubte amb una política poderosa, intel·ligent i decidida de suport als creadors actuals, al meu entendre excessivament limitada en el present, que passa per un conjunt d’actuacions múltiples i complementàries de propaganda i de promoció cultural. Les campanyes de potenciació de la lectura, la creació d’una moderna i completa xarxa de biblioteques, la col·laboració amb les editorials que faci possible l’existència de col·leccions de referència dedicades als clàssics antics i moderns, i, alhora, la publicació d’edicions crítiques i rigoroses, la creació d’ajuts i de beques ben dotades per estimular la creació, l’intercanvi i l’estudi de la nostra literatura, i el foment de les traduccions dels nostres autors a les llengües més importants, i en bones editorials, són algunes de les actuacions que cal emprendre i que només en part, i massa tímidament, existeixen en l’actualitat.
Deixant de banda les polèmiques recents entorn de la poesia de Carner i Ferrater, més aviat estèrils pel que fa al futur de la nostra literatura, m’agradaria de centrar-me en el cas de J.V. Foix i constatar el seu prestigi en ara. Sens dubte, les edicions de la seva obra, la seva traducció a d’altres llengües, les biografies i els estudis que se li dediquen, juntament amb l’esforç de les diferents institucions, públiques i privades, que estan dedicades a la promoció de la seva obra i de la literatura catalana en general, són la base sobre la qual poder veure objectivament al llarg del temps com un autor minoritari arriba a ser majoritari; també, per estudiar i conèixer com pot arribar a assolir un veritable prestigi internacional un autor local amb visió universal.
Actualment es poden trobar dues edicions exigents de l’obra poètica de J.V. Foix -una altra cosa és l’obra periodística, en curs d’edició-. Una és l’edició de l’Obra poètica, apareguda als Quaderns Crema, a cura de Jaume Vallcorba, iniciada el 1983, amb la publicació dels volums Gertrudis i KRTU. L’edició de l’Obra poètica comprèn tretze volums de llibres individuals i un darrer volum, el catorzè, miscel·lani, titulat Poemes esparsos, estampat el 1997. La segona és l’edició més recent del primer volum de les Obres completes de J.V. Foix, publicat a la col·lecció Clàssics Catalans, el 2000, per Edicions 62 i la Diputació de Barcelona, amb el títol Obra poètica en vers i en prosa. Es tracta de l’edició de tota la poesia coneguda de Foix, amb text establert d’acord amb la Fundació J.V. Foix, amb notes explicatives i complementàries de Jordi Cornudella. Al marge de les virtuts de cada edició, el que és important per al lector i per a l’estudiós és que pot disposar de tota la poesia d’un dels grans autors de la literatura catalana del segle xx i de tots els temps, en diversos formats i en edicions diferents. Malauradament, no podem dir el mateix, per exemple, de Carner…
Si l’enyorat David H. Rosenthal no hagués fet una esplèndida traducció a l’anglès de la poesia de Foix, amb el títol When I sleep, then I see clearly – Selected poems of J.V. Foix, publicada a Nova York, per Persea Books, el 1988, amb una bella coberta de Frederic Amat, ben segur que Harold Bloom no haguera inclòs el poeta de Sarrià al seu polèmic i famós volum The Western Canon (1994), traduït al català -ràpidament, però amb masses errors- per Columna com a El cànon occidental (1995). El mateix hem de dir, per exemple, de Joan Perucho. El seu llibre Les històries naturals es va traduir a l’anglès amb el títol Natural history i va ser publicat a Nova York per Afred A. Knopf, un dels editors més prestigiosos del món, el 1988. Si no fos per aquesta traducció a l’anglès difícilment Bloom hauria tingut accés al plaer de la literatura de Perucho…
En definitiva, les traduccions esdevenen la porta que obre la literatura catalana al gran mercat de la literatura universal. No hi ha dubte que avui dia la llengua més influent del planeta és l’anglès, però cal pensar que el castellà és una altra de les llengües més parlades al món. Darrerament han aparegut dues versions de la poesia de J.V. Foix al castellà. La traducció de Martí Soler Vinyes, publicada a Mèxic, de Les irreals omegues: Las irreales omegas (Tlalpan: Libros del Umbral, 2000); i el volum de versions d’Enric Badosa: Antología de J.V. Foix (Barcelona: El Bardo, Los Libros de la Frontera, 2001), que comentem en els articles adjunts.
Pel que fa als estudis sobre el poeta, cal remarcar la publicació de la biografia en castellà J.V. Foix, per Jaume Vallcorba, publicada enguany en la col·lecció Vidas Literarias d’Ediciones Omega, que mereix una ressenya a part. Finalment, quant a l’actualitat del poeta de Sarrià, cal destacar la publicació de dos llibres singulars amb material del fons sonor de la Fundació J.V. Foix. Es tracta dels volums En el dia més clar de l’any (Barcelona: Edicions 62, 2000) i Els veïns del meu carrer (Barcelona: Edicions 62, 2002), dos llibres amb un disc compacte que recullen, el primer, poemesd’Onze Nadals i un Cap d’Any escrits i recitats per Foix, i el segon, proses pertanyents al mític Diari 1918. Els enregistraments no són de gran qualitat però el plaer indescriptible de sentir els poemes recitats pel mateix autor i de poder-los llegir en una bella edició bilingüe, que augmenta el possible nombre de lectors, no té preu. Seguint el vell ritual del poeta, la Fundació J.V. Foix i Edicions 62 ens ofereixen, doncs, abans del Nadal, el testimoni únic de la veu del poeta recitant els seus textos.
Pierre Bourdieu al seu llibre Les règles de l’art. Genèse et structure du champ littéraire (París: Seuil, 1992) [Las reglas del arte (Barcelona: Anagrama, 1995)], tot citant Saint-Amant, celebrava aquells estudis que ens permeten «alliberar del santuari de la història i de l’academicisme textos i autors convertits en fetitxe per posar-los de nou en llibertat». Vet aquí el que desitgem de l’actualitat de J.V. Foix, vet aquí la llibertat que ens ofereix la gran literatura.
Foix
Busquets, Jordi
Suplemento ‘Quadern’, Nº 986, El País (Barcelona), 18 de julio de 2002, p. 1.
No és gens infreqüent, aquí i arreu, l’existència d’autors més coneguts pel seu nom -o fins i tot per la seva biografia, certa o llegendària- que no pas pels seus llibres. Si això passa amb prosistes com Pla i Monzó, escriptor àmpliament reconeguts i amb vende simportants, ¿què no hauria de passar amb autors com JV Foix, “poeta excèntric, estrafolari i incomprensible” i que a sobre “no té, en sentit estricte bografia”?. Donc això: que passen els anys i el nom de Foix és més conegut per les dues pastisseries que tenia a Sarrià, a les quals mai no va dedicar més que un parell d’hores al dia, que per la seva obra poètica o per la seva tasca d’agitador i divulgador cultural, activitats a les qual es va abocar de valent i en què va excel·lir amb resultats molt més valuosos que els seus pastissos, d’altíssima qualitat, com és sabut -això sí- de gairebé tothom.
De tot plegat en parla en un llibre recent -J.V. Foix-, Jaume Vallcorba, profund coneixedor de la vida i principalment de l’obra d’aquest “gran poeta europeu”. Un coneixement que li ve d’una relació personal i professional un dia de 1976 quan va aturar-lo al mig del carrer per preguntar-li si es deixaria retratar pel fotògraf Humberto Rivas i que va fe-se amical, intensa, quan el mateix Foix va proposar-li que edités el qua ha esdevingut la versió definitiva seva obra. Vallcorba escriu de la vida famiuliar i domèstica del poeta -fins amb confidències de la seva minyona, Gaudiosa González-, però dedica el gruix del llibre a l’anàlisi de l’obra i d’aquells espais, lectures i relacions que la van fer possible. Llegint Vallcorba, queda clar que Foix no li escau el qualificatiu de surrealista i que en el seu cas, el feixisme “va ser circumstancial, de molt curta durada i de projecció probablement nul·la”. Llegint Vallcorba, Foix es fa més comprensible, com el lector podrà comprovar a l’acurada selecció de textos que tanca el llibre.
El catalanismo fascista de J. V. Foix
Vallcorba, Jaume
La Vanguardia (Barcelona), 3 de mayo del 2002
Véase artículo
Un Foix més complet
Aranda, Quim
Avui, 25 de mayo del 2000
El tennis, un esport poètic
Balius Juli, Ramon
Apunts d’Educació Física i Esports, Nº 55, 1999, p. 101-107.
Foix i Pla
Pastó i Gri, Simeó
Serra d’Or (Barcelona), año xi, Nº 465, septiembre de 1998, p. 5.
La paret de J.V. Foix i el blanc del poema
Pérez Montaner, Jaume
Journal of Catalan Studies. Universitat de València, 1998
En l’inici d’una de les seues proses més significatives, «Tocant a mà», escriu J. V. Foix:
Tots sabíem on era la Paret, però ignoràvem què hi havia darrere. (…) Molts de matins, quan s’ha fet de dia i és tot clar, hi anàvem a mirar els dibuixos, les guixades i els emmangraments que la decoraven. Hi vèiem càlculs aritmètics, sols ploraires i llunes rialleres, frases profètiques en vers transcendental mal falcat, i cors i fal·lus rememoratius.
La Paret del poema, «a frec de casa mateix», és una clara referència a la poesia o a l’art en general. El mateix suport físic és ja un símbol evident d’un dels suports paradigmàtics de la pintura, però també de l’escriptura. Potser caldria retrocedir als murs de les coves prehistòriques per tal de trobar el referent més antic i directe de la Paret foixiana: el naixement d’uns potencials creadors que expressen tant la relació amb el món circumdant, els imperatius de la subsistència sobretot, com uns lligams amb forces que ultrapassen els límits de la realitat sensorial. Com en les coves dels pintors primitius, la Paret foixiana és el blanc per a les proves dels diferents «artistes» que projecten sobre els escrits i dibuixos anteriors l’expressió del seu desig: una mena de palimpsest sempre renovat amb aportacions que tenen la seua base en les successives proves dels artistes anteriors. Pintures i dibuixos, però també «càlculs aritmètics» i «frases profètiques» que ens poden recordar aquelles paraules en el mur del somni de Baltasar: «Mené, mené, tequel, u-farsín». Lacan les recorda en la seua lectura del somni de la injecció d’Irma: en la boca de la pacient descobreix Freud el seu propi horror, l’angústia, «última revelació de l’això ets. Ets això, que és el més llunyà de tu, el més informe.» Es tracta d’una revelació que és una autèntica «revelació apocalíptica», comparable a la del somni bíblic, que «arriba a Freud en el moment culminant de la seua necessitat de veure, de saber, expressada fins a aquell moment en el diàleg de l’ego amb l’objecte.»
Amb tot i això, el somni de Freud assoleix un altre moment culminant, precisament amb la visió, «impresa en grossos caràcters», de «la fòrmula de la trimetilamina». Si en el primer moment es desvetlà, en presència de l’ego, la imatge angoixant i horrorosa de l’això ets, ara és la representació de la fòrmula escrita, comparada també a les paraules del somni bíblic, que Lacan identifica amb «la paraula, la remor universal». En la primera part Freud pot albirar que «la clau del somni ha de ser el mateix que la clau de la neurosi i la clau de la curació». En el somni complet, ens mostra aquesta revelació: «allò que està en joc en la funció del somni es troba més enllà de l’ego, allò que en el subjecte és del subjecte i no és del subjecte, és l’inconscient».
Un altre escrit de Lacan, directament relacionat amb l’inconscient, és «L’equivocació del subjecte suposat al saber», conferència que pronuncià a l’Institut Francés de Nàpols el 14 de desembre de 1967. També en aquest escrit recorda les paraules del somni bíblic, aplicades ara als psicoanalistes post-freudians i els seus patterns interpretatius; una pràctica que beneficia, no a l’analitzant, sinó al psicoanalista que en el fons se sent satisfet de desplegar el seu moralisme, tot actuant en nom del bé, és a dir, del conformisme, l’herència i el fervor reconciliador. Per a Lacan està clar que tot el que es refereix a l’inconscient es mostra només sobre efectes de llenguatge. És allò que es diu sense que el subjecte s’hi represente ni s’hi diga, sense saber quina cosa diu. De manera conseqüent, tant per a ell com per a Freud la interpretació és necessàriament una altra cosa. La teoria i la pràctica freudianes ensenyen que en la pulsió, tan relacionada amb la mitologia, «es demostra l’estructura d’aquell desig que Spinoza formulà com l’essència de l’home.» Es tracta del «desig de ser» i el desig d’immortalitat, que impulsa els ents finits. Aquell desig que, en la psicoanàlisi interpretativa que ell critica, pateix «la deflació que el torna al seu desésser.» El Mené, mené, tequel, u-farsín, tal com l’interpreta Daniel en la Bíblia, assoleix el seu terrible significat: «Mené vol dir ‘comptat’: Déu ha passat comptes del teu regnat i li ha posat punt final. Tequel vol dir ‘pesat’: t’ha pesat a les balances i t’ha trobat mancat de pes. Peres vol dir ‘dividit’: el teu regne ha estat dividit i donat als medes i als perses.» I Lacan afegeix: «si això apareix en la paret per tal que tothom ho puga llegir, això llença a terra un imperi.» És la visió o la premonició de la mort, la mort que es presenta de sobte a l’altre costat de la Paret, tal com la va veure Freud en la gola d’Irma o en la fòrmula de la trimetilamina. O, amb les paraules de Lacan, d’una manera més completa i matisada:
Hi ha, doncs, aparició angoixant d’una imatge que resumeix allò que podem anomenar revelació del real en el que té de menys penetrable, del real sense cap mediació possible, del real últim, de l’objecte essencial que ja no és un objecte sinó qualque cosa davant la qual totes les paraules s’aturen i totes les categories fracassen, l’objecte d’angoixa per excel·lència.
En el Seminari VII, es refereix Lacan al «progressiu domini de la il·lusió de l’espai», característic de la pintura primitiva «abans de la instauració sistemàtica de les lleis geomètriques de la perspectiva», com un intent d’organització al voltant del buit, «aquell quelcom que, en la seua subsistència, es presenta amb el caràcter d’un més enllà del sagrat, que és justament el que intentem fixar en la seua forma més general mitjançant el concepte de la Cosa», el das Ding freudià. Les paraules de Lacan es poden aplicar de fet a qualsevol manifestació artística; cosa que queda clarament confirmada quan un poc després afirma que «l’interés per l’anamorfosi és descrit com el punt d’inflexió mitjançant el qual l’artista inverteix completament l’ús d’aquesta il·lusió de l’espai i s’esforça per fer-la entrar en l’objectiu primitiu, és a dir, transformar-la com a tal en el suport de la realitat en tant que oculta, en la mesura que, en cert aspecte, en una obra d’art es tracta sempre de rodejar la Cosa.»
Tornant al poema de J. V. Foix, aquells «càlculs aritmètics, sols ploraires i llunes rialleres», «cors i fal·lus rememoratius» són ben explícits pel que fa a la visió primigènia de l’art. Són expressions relacionades amb els impulsos íntims de l’acte creador, desembocant, segons la lògica lacaniana, en la indisoluble unitat del nous i el logos dels misteris antics, representats en el caràcter simbolitzant del significant primordial, el fal·lus. De fet, quan la morbositat o la incomprensió de la gent destrueix la Paret, el que s’obre als nostres sentits és «aquell buit-ple sobirà» que fàcilment podem relacionar amb els «buits i plenituds» del conegut poema de Montale «La forma del mondo»:
Si el món té l’estructura del llenguatge
i el llenguatge la forma de la ment
la ment amb els seus buits i plenituds
és no-res o quasi i no ens pot calmar.
La poesia és, en el fons, en tant que producte estètic inserit en una tradició de segles, un joc incessant de subtils i impensades correspondències amb els poemes anteriors i amb els poemes futurs. «Aquell buit-ple sobirà», aquest «tot clar sense forma ni color», el «tot blanc d’un blanc neutre difícil de descriure», però també el seus correlats negatius, la brillantor de la ganiveta, el blanc de la cansalada o el «pa de llard del país», són expressions que es relacionen amb el blanc i l’atracció del buit còsmic d’una bona part de la poesia universal. És el domini del blanc amb la significació de buit insondable, la negació o l’exclusió dels colors, l’enlluernament i la ceguesa, l’equiparació entre el blanc i el negre en el sentit que tots dos exclouen els colors. Ho podem tornar a veure ara en un poema de Pere Gimferrer:
el buf de volves en la llum al·legòrica
dels capvespres que temen el matí de la mort.
Serà molt clara: un cel encegador, les ones
a l’esquarterament d’estrelles i d’esculls,
tota aquesta esbandida de llum que pressentim
ara, al temps del servatge i del núvol de ferro.
Aquests versos, pressentiment de la llum fragmentada de la mort, es corresponen, en la blancor de les volves, la llum dels capvespres, o l’enlluernament del cel, amb l’esplèndid gran poema que és L’espai desert, constant vorejament de la buidor del ser, el «buit-ple sobirà» de Foix, només alentit pel miratge del gaudi, amb la il·lusió de l’amor o la presència del desig, com a única possibilitat de fugida, hipotètica o imaginària, tal com s’expressa en els primers versos:
D’això, el desig, què en sap? Potser ho sap tot,
obscurament, com quan, a les palpentes,
pel planeta de llum d’una pell, anomena
pel seu nom les foscors d’una aixella, el foc agre
i sumptuós de la magrana negra, els sucs florals del pubis
i la saba del ventre vegetal i boscós.
A les palpentes, sap que aquest cos és idèntic
al regne de l’herbam. Ja cau, com sofre,
el vel groc d’aquest dia maleït. L’aridesa
esquerdada dels núvols signa el cel, estany buit, plata freda entelant-se
amb l’alè de les plantes, embriac, sulfurós,
a l’hora en què recorden els cossos un destí
que els posseeix, la imatge d’unes aigües corruptes
i un areny corsecat.
Hivern i estiu, «cel encegador», l’aridesa del núvols, l'»estany buit» i l’alè sulfurós de les plantes convergeixen en aquesta premonició de la mort. I el desig que, «potser ho sap tot» o que ho sap tot obscurament, el vent que tot ho confon o reordena, les branques, les fulles i els colors de les fulles, el cos que «és idèntic al regne de l’herbam», com en el poema «Domini del negre» de Wallace Stevens, tot presidit pel crit dels paons que arriba a glops, com arriba potser l’inconscient, a la memòria del poeta: «And I remembered the cry of the peacocks». És la mateixa premonició, dramàtica i exacta, del poeta nord-americà, condensada en els tres versos finals de «Una tarja des del volcà»:
Una tèrbola casa en un món coratjós,
Esquinçalls d’ombres culminades en blanc,
Enfangades amb l’or del sol opulent.
Aquest blanc, condensació de la llum encegadora, és el blanc de les fulles d’herba de Walt Whitman, el blanc de J.V.Foix, el regne de l’herbam de Gimferrer, el mateix blanc que es transforma en buit, una mena de pantalla que oculta, sempre de manera transitòria, el buit absolut dels nostres inicis, el centre insubornable del nostre ser.
Deia Harold Bloom en The Breaking of the Vessels que Wallace Stevens «ha convertit l’exercici de la seua poesia en la creació d’un buit. L’home que camina, el poeta a l’edat de seixanta-vuit anys, esdevé buit en l’arena, perquè observa un buit, amb ulls que estan buits, en el context d’un buit universal, sabent que tot el que ha escrit per ell sembla ara un buit.» Però aquesta visió, que no és una cosmovisió sinó un aprofundiment en la seua primera interioritat com a subjecte, no és tan sols deguda a l’experiència de l’edat o a la llarga experiència com a poeta, sinó sobretot a una visió poètica primordial que ja s’anunciava en alguns dels seus primers poemes, com en el ja citat «Domini del negre» i, sobretot, en «L’home de neu»:
Per qui escolta, per qui escolta en la neu.
I, no-res ell mateix, esguarda
El no-res que no hi és i el no-res que hi és.
Aquest «Home de neu» stevensià travessat pel no-res ens recorda «la falla-en-ser» formulada per Lacan que ja l’any 1964 Jacques Alain Miller relacionava amb «la funció estructurant d’una falta». El mateix Lacan ens assenyala com l’obertura de l’inconscient és pre-ontològica, i afegeix que la primera cosa que se li féu patent, a Freud, i «a qualsevol que en l’anàlisi acomode una estona la seua mirada a allò que pertany pròpiament a l’ordre de l’inconscient, és que no és ni ser ni no-ser, és no-realitat,» com «l´home de neu» que, «no-res ell mateix», escolta i esguarda «el no-res que no hi és i el no-res que hi és.»
Assistim, doncs, a la «descomposició espectral de la funció del jo»… aquest jo que «està fet de la sèrie d’identificacions que han representat per al subjecte una fita essencial en cada moment històric de la seua vida i d’una manera depenent de les circumstàncies». A la seua manera ho explicava també Pessoa: «No sé qui sóc, ni quina ànima tinc (…) Sóc un altre diferent d’un jo que no sé si existeix (o si és un altre). (…) Em sent múltiple. Sóc com una habitació amb innombrables espills fantàstics que converteixen en falsos reflexos una realitat única, anterior, que no es troba en cap d’ells i que es troba en tots.» Potser per aquesta raó, l’encertada tesi de Colette Soler en un article seu sobre Pessoa consisteix bàsicament a demostrar la unitat essencial de l’escriptor i la seua obra, a pesar dels seus quasi cinquanta heterònims, però no la unitat d’un jo.
Per una altra banda, no és difícil de veure en la visió de Stevens el darrer significat de tota la poesia, que arrenca d’aquell buit primordial al llenguatge. Deia Lacan en el Discurs de Roma que la relació del ser humà amb la mort s’oposa a la relació «natural» respecte a la mort biològica. La mort no és un simple esdeveniment, un moment en el temps cronològic, sinó l’autèntic inici del temps, la condició inexcusable de la seua mateixa possibilitat. La relació-amb-la mort se situa, no al final d’una seqüència temporal, com un darrer moment en el temps biològic, sinó a l’inici del temps, en el mateix orígen, i cal entendre-la com a part integrant del temps humà, l’inici del que és possible i l’inici del temps com una relació finita amb el futur i el passat, estructurada per anticipació i memòria. La mort comporta una relació especialíssima entre el simbòlic i el real, i se’ns fa present com una mena de forat en l’estructura del significat, el «buit-ple sobirà», que lògicament no és carència, sinó condició absoluta del sentit. I és per aquesta raó que els personatges de «Tocant a mà» decideixen de reconstruir la Paret, pedra a pedra, perquè aquell buit, aquell «tot clar sense forma ni color», orígen del nostre temps i centre de la nostra «ex-sistència», simplement no es pot mirar. L’art el rodeja i l’embelleix per tal de fer-nos-el acceptable, però mai no l’ignora; per això acaba Foix, amb la intuició pròpia dels grans poetes o els «investigadors» constants en la poesia, amb aquestes paraules tan significatives:
Aquest fet, ja registrat als arxius, va fer que, a la terra dels meus, posar-se de cara a la paret té un sentit divers al del càstig escolar. Entre nosaltres, testimonis reivindicats, vol dir donar la cara, a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de mirades latents. Tocant a mà.
Donar la cara en tant que decisió poètica i metapoètica, viure, al capdavall, i imaginar «aquest infinit curullat de prodigis i de mirades latents» i comprendre que la mort no és negació de la vida sinó part integrant, centre i orígen del nostre ser. Els assenyats personatges de Foix es posen «de cara a la paret» no com un càstig sinó amb el convenciment i l’arrogància del que és vital i imprescindible, aquesta pantalla imaginària que és en molts moments la poesia i l’art, que no cau ni pot caure sinó girar i acomodar-se al sentit de la nostra ex-sistència. La relació humana amb la mort -el-ser-per-a-la-mort heideggerià- és així a l’orígen mateix de l’ordre simbòlic, no representat en el llenguatge, sinó anterior i imprescindible al llenguatge. És l’exemple magnífic d’Empèdocles precipitant-se a l’Etna, com ho asseyala Lacan, que «deixa per a sempre present en la memòria dels homes aquell acte simbòlic del ser-per-a-la-mort.» I continua Lacan:
No és en efecte una perversió de l’instint, sinó aquella afirmació desesperada de la vida que és la forma més pura en què reconeixem l’instint de mort…
Per això quan volem aprehendre en el subjecte el que hi era abans dels jocs serials de la paraula, i el que és primordial per al naixement dels símbols, ho trobem en la mort, d’on pren la seua existència tot el sentit que té…
Dir que aquest sentit mortal revela en la paraula un centre exterior al llenguatge és més que una metàfora i manifesta una estructura. Aquesta estructura és diferent a l’esquematització de la circumferència o de l’esfera en la que alguns es complauen a esquematitzar els límits del que és viu i del seu medi: respon més aviat a aquell grup relacional que la lògica simbòlica designa topològicament com un anell.
També Pere Gimeferrer, en un poema de El vendaval, «Himne d’hivern», sembla fer-se’n ressò i confirmar-ho així pel que fa a la seua visió poètica personal:
Ahir va ser tot just la jornada de l’aigua;
avui, la del granís, i demà, la del foc.
Giravoltant, la neu ens promet les fogueres
i de la brasa eixuta en neix l’esclat del glaç.
Arrecerats, veurem el bosc de la temença
i el cant dels ocells morts dirà el nostre destí.
Hem arribat, amb la barreja subtil de l’aigua que dóna lloc al foc i la brasa que esdevé glaç, al calfred dels «ocells morts», al cant que és el nostre crit -el crit dels paons – davant el buit, «l’entelament del món a l’obaga dels morts», com diu Gimferrer en un altre moment. Uns pocs anys abans, en el darrer poema d’Els miralls, ens donava l’autor, potser sense adonar-se’n, la fòrmula exacta de la naturalesa primordial de l’art en un poema que és alhora una reflexió sobre la música de Brahms:
Quan l’art s’anul·la, quan es fa transparència
i és allò que està dient, i només diu el que és,
quan s’ha fet evident i alhora expositiu -la llum
que en té prou essent la llum- ¿per què, un cop més, ens sobta,
ens fereix, ens demana, torna a ser art? ¿El gir
s’ha acomplert en sentit invers, i així la música
restableix el silenci i la pintura el buit -i la paraula
l’espai en blanc?
No podem obviar ací el record de Foix, el de Stevens o el de Montale, per citar alguns dels exemples que hem tractat de seguir. Un joc subtil d’analogies i correspondències no necessàriament racional s’imposa potser sobre la mateixa visió i voluntat del poeta; intertextualitat total que és la gran xarxa que anima i conforma tota la literatura; interpolació i extrapolació entre el poema i els poemes, i entre el text o els texts i els lectors. I, al fons, la gran pantalla, la Paret, el poema, el llenç, el pentagrama o qualsevol forma de manifestació artística que, «quan es fa transparència», deixa albirar el seu autèntic sentit: el silenci, el buit, l’espai en blanc, aquell «buit-ple sobirà» que no és sinó un trassumpte de la Cosa lacaniana, el das Ding freudià.
Foix mai no cessa
Alzamora, Sebastià
Suplemento «Cultura», Avui (Barcelona), 18 de septiembre de 1997, p. 12
Tot Foix
Guerrero, Manuel
Avui, 12 de febrero de 1998
Notes sobre els dietaris de J.V. Foix
Molas, Joaquim
en Cinc aproximacions a la cultura catalana del segle xx. Diputació de Barcelona, julio de 1995
Ut pictura poesis: J.V. Foix, des de Joan Ponç
Sala-Valldaura, Josep Maria
URC. Monografies literàries de ponent. Nº 9, abril de 1995, p. 40-46
A l’entorn de les rutes literàries de J.V. Foix
Sobrevila, Carmen
en Cinc aproximacions a la cultura catalana del segle xx. Diputació de Barcelona, julio de 1995
Foix i Garcés, poetes del cap de Creus
Guixeras, David
Revista de Girona (Girona), Nº 160, septiembre-octubre 1993, p. 44-48
Foix noucentista
Comadira, Narcís
Nexus (Barcelona), Nº 10, julio 1993, p. 4-9
Homenaje a J.V. Foix
Badosa, Enrique
El Ciervo. Año XLII. Nº 504, marzo 1993
J.V. Foix: l’amic de les arts
Ramon, Artur
Serra d’Or (Barcelona), Nº 398, febrero de 1993
J. V. Foix, un centenario con biografía
Manzano, Emilio
La Vanguardia, 28 de gener del 1993
Véase artículo
Fòcius, nuestro Guaita
Masoliver, Juan Ramón
La Vanguardia, 28 de gener del 1993
Véase artículo
Gertrudis, entre otras
Molas, Joaquim
La Vanguardia, 28 de gener del 1993
Véase artículo
El «any Foix» se propone entre otras cosas, divulgar la obra del poeta fuera de Catalunya
Piñol, Rosa Maria
La Vanguardia, 28 de gener del 1993
Véase artículo
Investigador en poesía
Vallcorba, Jaume
La Vanguardia, 28 de gener del 1993
Véase artículo
J.V. Foix. Cien años del poeta de Sarrià
Bach, Ferran
La Vanguardia 24 de enero de 1993
J.V. Foix. El poeta y las artes plásticas
Corredor-Matheos, José
La Vanguardia 24 de enero de 1993
Marvellous Encounters: J.V. Foix and Salvador Dalí
Born, Willard
Illinois State University
Ver artículo
Anàlisi de dos poemes inèdits de J.V. Foix
Salvo Torres, Ramon
La Vanguardia, 25 de febrero de 1992, p. 6
Ver artículo
Foix, de luxe
Bou, Enric
Suplemento ‘Quadern’, Nº 478, El País (Barcelona), 28 de noviembre 1991, p. 5
Vinyet Panyella: «Foix elogia el feixisme des de la ingenuïtat i l’idealisme»
Bonada, Lluís
Avui (Barcelona), 13 de enero de 1990, p. 12
Foix sobre Foix
Ferrán, Jaime
en: J. V. Foix. Premio nacional de las letras españolas 1984. Barcelona: Anthropos. Ministeri de Cultura, 1989, p. 51-57.
Foix: el gran somni
Pérez i Torío, Xavier
El temps (València), Año vi, Nº 251, 10-16 de abril 1989, p. 89.
Foix: de poeta a embajador cultural
Pessarrodona, Marta
La Vanguardia (Barcelona), 28 de juny 1988, p. 55.
Ver artículo
Paraules inèdites de J. V. Foix
Mercadé Riambau, Josep
La Vanguardia 2 de febrero de 1988
Ver artículo
J. V. Foix del Port de la Selva
Aragó, Narcís-Jordi
Revista de Girona núm. 120, 1987, p. 5-6.
Véase artículo
Foix, del pessimisme a l’avantguarda
Rovira Belloso, Josep Maria
Serra d’Or (Barcelona), Año xxix, Nº 330, marzo 1987, p. 33.
El llenguatge surrealista de J.V. Foix
Broch, Àlex
Avui, 4 de febrero de 1987
Lliçons de J.V. Foix
Canals, Xavier
El País / Quadern Nº 228, 8 de febrero de 1987
J. V. Foix a La Vanguardia
Diversos
Clicando en el enlace podrá acceder a los 1.874 artículos de la hemeroteca de La Vanguardia aparecidos entre 1881 y 2008.
«La Barcelonota», la Barcelona que Foix detestava
Permanyer, Lluís
La Vanguardia, 22 de febrero de 1987
Véase artículo
Inventor de precisions
Brossa, Joan
Avui, 4 de febrero de 1987
J.V. Foix o el don de la palabra exacta
Badosa, Enrique
El Ciervo. Año xxxvi. Nº 432, febrero de 1987
«Dejadme solo, que soy muchos»
Ferran, Jaume
La Vanguardia, 30 de enero de 1987, p. 23.
Véase artículo
«La última fiesta de cumpleaños en Setantí»
Ll. M.
La Vanguardia, 30 de enero de 1987, p. 23.
Véase artículo
«Captar les deixes del somni»
Miralles, Carles
La Vanguardia, 30 de enero de 1987, p. 24.
Véase artículo
«Qui mor no mor si el son és clar»
Tharrats, Joan-Josep
La Vanguardia, 30 de enero de 1987, p. 24.
Véase artículo
La lengua como infinitud
Saladrigas, Robert
La Vanguardia, 30 de enero de 1987, p. 24.
Véase artículo
Un destino de poeta nacional
Lores, Jaume
La Vanguardia, 30 de enero de 1987, p. 25.
Véase artículo
Con los clásicos
Espadaler, Anton M.
La Vanguardia, 30 de enero de 1987, p. 25.
Véase artículo
J.V. Foix: «Estimo el català en totes les seves varietats dialectals»
Batista, Antoni
Avui, 18 de marzo 1986
Foix, J. V., ‘divuit sonets de Sol, i de dol’
Bassó, Jacint
Llengua & Literatura (Barcelona), Nº 1, 1986, p. 564-565.
J. V. Foix. L’eterna lucidesa del poeta
Rodó, Jordi
Regió 7 23 de noviembre de 1986
Véase artículo
J. V. Foix: memoria de Sarrià
Calzado, Borja
La Vanguardia 31 de desmebre de 1985
Llegiu l’article
J. V. Foix y Antoni Tàpies, unidos en la descripción de un sueño
Casals, Montserrat
El País (Barcelona), 29 de enero de 1985
El poeta J. V. Foix y el pintor Antoni Tàpies presentaron ayer en Barcelona su libro L’estació (La estación), que incluye un texto poético y premonitorio de Foix, escrito en prosa, y cinco grandes aguafuertes de Tàpies en tonalidades de blanco y negro. El libro, en edición de bibliófilo, ha sido editado por Ediciones Taché, de Barcelona. La presentación -organizada por el Departamento de Cultura de la Generalitat de Cataluña- ganó en realce al ser simultánea con el 929 aniversario de J. V. Foix, quien hizo gala de una excelente disposición física y anímica. En unas palabras a los concurrentes, Foix invitó a los artistas y escritores catalanes a «elevar el nivel hasta conseguir una Cataluña de cultura que acompañe a los demás países en el camino hacia una gran cultura mundial». Tàpies, en un brevísimo parlamento, resaltó su «amistad y admiración» por Foix.
Los cinco grabados al aguafuerte de Antoni Tàpies, en el libro L’éstació, estampados por Joan Barberà, están inspirados «de una manera muy subjetiva», en palabras de J. V. Foix, en el que es, hasta el momento, el último poema del escritor catalán. Un poema que él mismo califica de automático y que describe uno de sus más recientes sueños sobre «el más allá», el único tema que le preocupa, en realidad, desde que superó los 90 años.Era el 23 de enero. El primer día después de las vacaciones de Navidad en que Foix salla de su casa, en la ya mítica calle Setantí del barrio de Sarrià, en Barcelona, después de un fuerte resfriado. Son tres pisos que el poeta debe subir a pie y, a su edad, el ejercicio cansa. Pero volvía satisfecho de un entierro celebrado en la iglesia parroquial, «como los de antaño, con ocho curas y mucha gente», explicaba a los interlocutores que le esperaban para entrevistarle.
El poeta está siempre dispuesto a recibir las múltiples visitas que, día tras día, se multiplican. «Sucede algo muy curioso en la literatura catalana y es que todo aquello que yo escribí en 1917 y 1918 se considera hoy como algo nuevo. Hace tiempo que no escribo, pero vivo de renta de los 40 años en que sí lo hice. Un orador griego decía: ‘Si vales ya te vendrán a buscar’, y esto es lo que me sucede a mí, ahora».
Foix ya no escribe, y este último poema, L’estació, ha sido una sorpresa. Como siempre lo hizo antes, se ha guiado «de acuerdo con la propia inspiración». «Antes escribía», explica el poeta, «en un papel cualquiera cuando sentía algo en mi interior que me impulsaba a expresarme, y después corregía muy poca cosa. Empezaba con un verso, el que me salla, que me abría un mundo, como los sueños nos abren tantos mundos que nosotros conocemos. La idea del primer verso se desarrollaba hasta llegar a la conclusión, pero siempre en un estado de presueño viendo unas imágenes muy concretas». Eran los poemas en prosa.
Pero, ¿cómo aparece el presueño? Así lo explica el poeta. «Eso sucede en cada momento. El mundo está lleno de maravillas. Lo decía Ramón Llull y yo puedo confirmar que, dejando a un lado este mundo de tragedia que ha existido siempre, que es el de la pugna entre humanos, y desplazándonos al otro lado, digamos el de la paz, podéis encontrar maravillas. Hoy no me ha sucedido, pero el otro día sí. Me paseaba por Pedralbes, como suelo hacer a menudo, con mi sirvienta. Era un lugar muy solitario y de pronto se me acercó una niña de poco más de nueve años y, en castellano, me dijo: ‘Usted es el poeta’. Ella no podía saber quién era, ni cómo me llamaba, pero me regaló una flor. Los poemas nacen de fenómenos de este tipo».
Un poema y un beso
En Port de la Selva (Gerona), donde pasa los veranos, también le sucedió una maravilla. «En la plaza de la Iglesia hay una casa de estilo isabelino que está siempre cerrada. Un día se abrió una ventana y salió una vieja -bueno, quizás era más joven que yo, pero ya sabéis la manía que tenemos los viejos de envejecer a los demás…-, y me dijo con una voz muy clara, adaptada a la juventud, en catalán: ‘No. Los cabellos de la María Dolores, no’. Comprendí que era un poema mío. Cerró la ventana, abrió el portal, vino hacia mí y, delante de la iglesia, me besó añadiendo: ‘Yo tenía 15 años’. Eso es casi un poema. Imaginaos que yo tengo 92 años, ¡y me recuerda una joven que conocí hace un siglo!».Pero sueño y realidad se confunden en el último poema de J. V. Foix, L’estació, que se presentó ayer en el volumen ilustrado por Antoni Tàpies, Fue un sueño el que le inspiró y así lo explica el poeta: «Estaba solo en un camino solitario y había tres campos, uno desértico, otro con flores y otro con diamantes. Un hombre -que no podía hablar porque se trata de un sueño- me daba un papel con letras fosforescentes que decía: ‘La estación está allí, hacia el noreste’. De nuevo más campos, uno desértico, otro con flores, otro con diamantes. Otro hombre me daba la misma información en un papel. Y así otra vez. Hasta que llego ante un palacio extraordinario, como aquellos que se reproducen en los libros de historia, con unas columnas magníficamente esculpidas por los grandes artistas, con escenas bíblicas e históricas».
«Al menos a mí, en mi sueño, me parece un monumento único, continúa el poeta. «Un hombre, vestido con el uniforme real, me ofrece el ticket de la edad y me dirige hacia el andén. Un papel con letras fosforescentes me informa de que ya he llegado. Pero cuando llego, el tren se marcha. Me giro y el palacio ha desaparecido. Sólo veo a un pobre ermitaño, vestido con trapos viejos y cargado de libros y papeles antiguos que me entrega otro papel: ‘Sempre fareu tard’ (Siempre llegaréis tarde). Entonces llegan nubes y niebla y yo desparezco entre ellas». Es un «poema casi automático», añade.
Añoranza de la lectora
A pesar de L éstació, Josep Vicenç Foix no escribe porque su vista se lo impide. Y no lo lamenta excesivamente. Lo que sí añora es poder leer. «Sobre todo teniendo un salón lleno de libros que puedo acariciar como quien enamora a un niño, y te encuentras con un título que dice Seneca i els estoics, y tienes una vibración. Es la tragedia de la esclerosis en el nervio óptico.J.V. Foix explica que aun manteniendo los mismos intereses que tenía en su juventud, desde que cumplió los 90 años, sus presueños han cambiado. «Tenía una idea poco fundamentada de que viviría hasta la edad de mi padre, que murió a los 85. Los superé, pero ya sin la idea de escribir. Además, hay un hecho que comprenderéis fácilmente: la actividad mental, al pasar los 90 años, cambia radicalmente. Todo aquello que os movió en la juventud desaparece. Lo que se presenta es el problema del más allá. Hoy sólo pienso en el más allá, en lo que hay después de la muerte».
El Foix navideño
Vallcorba Plana, Jaume
La Vanguardia, 25 de diciembre de 1984
Véase artículo
Foix, o el plaer de pensar i escriure
Manent, Marià
La Vanguardia, 30 de enero de 1983, p. 87
Véase artículo
El cim màxim de la literatura catalana
Gmiferrer, Pere
La Vanguardia, 30 enero de 1983, p. 87
Véase artículo
Foix: «Jo sóc universalista»
Udina, Ernest
La Vanguardia, 30 de enero de 1983, p. 87
Véase artículo
Noventa años del poeta de los sueños lúcidos
Faulí, Josep
La Vanguardia, 30 de enero de 1983, p. 45
Véase artículo
Foix y la pintura
Tàpies, Antoni
La Vanguardia, 30 de enero de 1983, p. 45
Véase artículo
J. V. Foix, l’embruix d’un nom
Forner, Climent
Catalunya Cristiana, 7-13 junio 1981
Véase artículo
«J. V. Foix, u i divers als vuitanta-set anys»
Busquets i Grabulosa, Lluís
El Correo Catalán, marzo 1980; recollit a Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: Edicions del Mall, 1980.
Homenaje a J. V. Foix en sus 85 años
Joaquim Marco
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 22-23
Léase aquí
L’obra de J. V. Foix
Joan Triadú
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 23
Léase aquí
M’exalta el nou i m’enamora el vell
Esteban Padrós de Palacios
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 24
Léase aquí
Un camino, una ayuda
Joaquim Molas
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 24
Léase aquí
J. V. Foix – «Focius»
Enrique Badosa
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 25
Léase aquí
J. V. Foix en tres imágenes»
Pere Gimferrer
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 26-27
Léase aquí
Entre la retórica y la vanguardia
Enric Bou
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 27
Léase aquí
Imaginación poética
Jaume Pont
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 28
Léase aquí
La poesía de J. V. Foix
Xavier Benguerel
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 28
Léase aquí
Gràcies, Foix
Joan Brossa
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 29
Léase aquí
«Un «illot abrupte»»
Joan Oliver
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 29
Léase aquí
«Tradición y vanguardia»
José Corredor-Matheos
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 29
Léase aquí
«Una joventud invulnerable»
Ramon Pinyol
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 30
Léase aquí
«Me estimula, porque le envidio»
Jaime Gil de Biedma
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 30-31
Léase aquí
«Poques vegades en cada segle…»
Marià Manent
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 31
Léase aquí
«Su poesía, hecha lenguaje absoluto»
Rafael Santos Torroella
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 31
Léase aquí
«Fa una quinzena d’anys»
Llorenç Gomis
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 32
Léase aquí
«Carta certificada a J. V. Foix»
José A. Goytisolo
Destino, núm. 2.106 16 al 22 de febrero de 1978, p. 32
Léase aquí
Foix o el sacrifici que fa ombra
Triadú, Joan
Serra d’Or (Barcelona), Año xx, Nº 221, febrero 1978, p. 36.
Foix, Pere Quart, Espriu: tres maneres de fer poesia
Tavani, Giuseppe
En: Actes del tercer col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Oxford: The Dolphin Book, 1976, p. 337-352.
El surrealismo español
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 16 de julio de 1974
Véase artículo
El lenguaje de J.V. Foix
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 29 de mayo de 1973
Véase artículo
Titular poemas
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 6 de marzo de 1973
Véase artículo
Del aniversario de J.V. Foix
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 30 de febrero de 1973
Véase artículo
Homenaje
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 16 de febrero de 1973
Véase artículo
De «KRTU» a «XRTU»
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 14 de noviembre de 1972
Véase artículo
J.V. Foix y Salvador Espriu en un poeta joven
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 24 d’octubre de 1972
Véase artículo
Foix, nuevamente
Gimferrer, Pere
Destino, núm. 1702, 16 de mayo de 1970, p. 45
Véase artículo
«Els lloms transparents»: J.V. Foix y su doble
Gimferrer, Pere
Destino, núm. 1695, 28 de marzo de 1970, p. 38
Véase artículo
«Els lloms transparents» de J.V. Foix
J.V.
La Vanguardia, 5 de junio de 1969
Véase artículo
J.V. Foix y las realidades fantásticas (entrevista a J.V. Foix)
Porcel, Baltasar
Destino, any xxvii, 11 de febrer de 1967
Véase artículo
«M’exalta el nou i m’enamora el vell» (Releyendo a J.V. Foix)
Marco, Joaquim
Destino, any xxvii, 18 de febrer de 1967
Véase artículo
J. V. Foix: añoranza y razón en un mágico mundo irreal»
Cruset, Josep
La Vanguardia, 29 de diciembre de 1966
Véase artículo
Crítica sobre L’estrella d’En Perris
Anònim
Tele/eXprés, 12 de mayo de 1965
J. V. Foix. Antología lírica
Crusat, Paulina
Insula, febrero de 1965, núm. 218
Véase artículo
El realismo transfigurado de J.V. Foix
Bonet, Laureano
Destino, any xxvii, 5 de septiembre de 1964
Véase artículo
Poemas en prosa de J. V. Foix
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 13 d’abril de 1964
Véase artículo
Las realidades de J. V. Foix
Teixidor, Joan
La Vanguardia, 1 de febrero de 1964
Véase artículo
J. V. Foix advierte
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 9 d’octubre de 1963
Véase artículo
El mundo de J. V. Foix
Perucho, Juan
La Vanguardia, 5 de septiembre de 1963
Véase artículo
La infatuada e infecunda palabrota
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 13 d’agosto de 1963
Véase artículo
«L’estrella d’En Perris», de J. V. Foix
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 30 de julio de 1963
Véase artículo
Una nueva entrega poética de J.V. Foix
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 10 de febrero de 1961
Véase artículo
«Antología de la prosa catalana» de Luis Nonell
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 1 de septiembre de 1959
Véase artículo
J. V. Foix, humanista y poeta
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 28 d’abril de 1959
Véase artículo
J. V. Foix. «Del diari 1918»
Crusat, Paulina
Insula, noviembre de 1958, núm. 144
Los libros de «Signe»: J. V. Foix, Juan Perucho, Juan Teixidor, Salvador Espriu
Crusat, Paulina
Destino, any xxi, 29 junio 1957 núm. 1.038, p. 37.
Véase artículo
De la poesía religiosa de J.V. Foix
Badosa, Enrique
Destino any xxi, 22 junio 1957 núm. 1.037, p. 38.
Véase artículo
Poesía y biografía
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 8 de diciembre de 1956
Véase artículo
«El diari 1918» de J. V. Foix
Vilanova, Antonio
Destino, núm. 1002, 20 d’octubre de 1956, p. 37
Véase artículo
La poesía de J. V. Foix (en torno a «On he deixat les claus»)
Crusat, Paulina
Insula, febrer de 1955, núm. 110
¿Por qué y para qué escribe usted?
Badosa, Enrique
Correo literario, Any V, 2ª època, Núm. 8 (diciembre 1954)
Sobre los hallazgos poéticos de J. V. Foix
Badosa, Enrique
El Noticiero Universal, 5 d’octubre de 1954
Véase artículo
Seis preguntas al señor J. V. Foix, poeta
[Anònim]
Destino. Núm. 884, 14 d’agosto de 1954
Véase artículo
Oh! Si prudent i amb paraula lleugera / Sabés fixar l'imperi de la ment...
© 2024 Fundació JV Foix